Gràcies a una infància recuperada posant murs de contenció al sadollament sentimentalista i als riscos de la nostàlgia efectista, quan ja semblava una missió impossible que el que s’entén per literatura tornés a vincular-se amb el premi Prudenci Bertrana, vet aquí que Pep Prieto (Girona, 1976) i Rosita fan que ens retrobem amb l’il·lusionant pacte de generositat que se sol establir entre un autor i el lector. Des de les primeres pàgines, amb humor, crueltat i molt de sentit del detall i l’atmosfera ambiental, Pep Prieto troba de seguida el fil narratiu amb una naturalitat notable, i mira que, esparsos aquí i allà, figuren prou elements de moda per fer-nos témer el pitjor, l’èmfasi cridaner, alguna mena de catequesi sociològica, l’arravatada bona fe de qualsevol denúncia moralista, potser una queixa existencial: comencem amb l’inici substanciós d’una escena de violència conjugal d’alta gradació; tot seguit ens situem enmig d’una família de ritmes domèstics més aviat extravagants que admetria el qualificatiu de “destructurada”; no triguem gaire a topar amb uns episodis que a la premsa d’avui rebrien el nom d’assetjament escolar o psicològic; durant una Setmana Santa a la ciutat de Girona, el lloc de l’acció mentre transcorre la dècada dels vuitanta, hi fa acte de presència un pederasta, i arreu augurem —erròniament, per sort— que la figura omnipresent de l’àvia del narrador, la Rosita del títol de la novel·la, acabarà recoberta d’un excés d’ensucrament.
Rosita
Pep Prieto
Columna
272 pàgines. 20,90 euros
