La Rateta i la Sió, les dues germanes protagonistes de La gran família, la nova novel·la d’aquesta grandiosa editora que és Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) —si consulten el catàleg de la seva editorial, Cal Carré, el voldran tenir complet a la seva biblioteca—, visiten una exposició, i en la pintura d’un ocell —un colom, una àguila?— que alça el vol enmig d’un mar i un cel ple de núvols que congrien la imminència d’una tempesta, hi reconeixen la imatge de la làmina amb què van tapar la finestra cega del quarto que compartien durant la infantesa. És un quadre de Magritte, d’on surt el títol la novel·la: quan eren petites hi xifraven la llibertat que no tenien, “era una finestra oberta al món que tampoc no existia”, però ara, d’adultes, s’ha produït un canvi en la percepció de l’obra, ara els fa una mica de por, l’ocell els sembla trist, “amb el bec enfocat al fons del mar, i tot és tan gris i la família no és enlloc. És un ocell que té família, però que se sent sol al món, com nosaltres quan érem petites (…) És com si volés cap a la mort, l’ocell. Mira-li les potes, estan desesperades”. Ho diu d’una altra manera el vers de Pere March citat a l’obertura de la novel·la, “Al punt que hom naix comença de morir”.
La gran família
Antònia Carré-Pons
Cal Carré
192 pàgines. 19 euros
